L’any que és a punt d’anar-se’n evidencia potser com mai l’oblit dels temes pendents que afecten la  societat actual. Són diversos, per bé que tenen una base comuna, la supressió del subjecte en tot allò que té a veure amb la seva vida personal i col.lectiva. ¿està d’acord amb el seu desig?, ¿quina és la responsabilitat en allò que fa? Tot allò que constitueix la base de la identitat individual.

Per bé que de manera diferent, és el temps en què els homes i les dones dimiteixen. Faig meves unes paraules que Sophia de Mello Breyner escrivia fa gairebé mig segle, en aquest cas amb relació a la dimissió de la paraula pròpia, a favor de la que diu l’altre en les xarxes i la de l’Altre dictatorial en les cada vegada més febles democràcies.

En la importància donada a la paraula de l’altre, la supervivència humana està avui en perill, de manera paradoxal. La banalitat de la paraula multiplicada a l’infinit, urbi et orbi, està prenyada d’una ingenuïtat que arriba a capes diverses de la societat, i, alhora, camuflada en aquesta banalitat, la paraula va de dret a l’odi i la violència.

Aquestes dues cares les veiem avui en l’expansió de l’extrema dreta, cada vegada més ensenyorida en una borratxera de poder indestriable del poder digital que esclavitza part de la societat, cofoia en el seu paper de marioneta.

No és que no ho sabéssim que el sacrifici als déus obscurs podien tornar. La psicoanàlisi (Freud en va descobrir els mecanismes clau) la filosofia (La banalitat del mal, d’Hannah Arendt, tesi contestada però cabdal després d’Auschwitz), el cinema (L’ou de la serp, d’Ingmar Bergman), el teatre (Homes i no, de Manuel de Pedrolo), els supervivents dels camps nazis i tants d’altres no han parat de recordar-nos-ho.

Però com va sentenciar de manera monstruosa el dirigent nazi J. Goebbels, “l’arma més perillosa per a la humanitat és la paraula”.

En aquests moments una qüestió esdevé essencial, pensar la desobediència no com a resistència al poder de la paraula de l’altre, sinó com el desempallegament dels seus mandats.