Tiziano, Bellini, Casta Diva, Fabio, Tommasa, noms de l’atzar amics. El noi del Panjab al tren i les dues dones de Bangladesh, petites i nervioses, al restaurant. Gent i llengües de Malta, Bèlgica, Tunísia. I de cop de Girona. Tot i que eructa, l’Etna els aplega a tots.

Paraula i imatge fan niu en la seva subjectivitat. Sense ella saber-ho, un bocí de real en joc havia fet forat durant el vol d’un diumenge de Nadal.

Negre i rectangular, la fisonomia del castell normand es desconcertant, amb una pujada destarotada però segura. L’home comença a parlar. Paraules que es recolzen en un mar que fuig per cada costat ¿per què aquesta imatge li somriurà sovint? Caminen per les petites sales, escapçades. S’aturen en les pedres, que des d’estrats diversos esguarden els canvis geològics i humans de l’illa. No resisteixen la temptació de tocar-ne alguna… Sembla com si se’l fessin seu, el castell, ella pensa. De nou, es troben estintolats a la barana.

Les casetes que voregen el mar cada cop son més petites. No miris, ja veuràs des de dalt de tot. Un petit poblet amb un castell al cim, una estructura que dibuixa la regió de Catània. Ah! en aquesta església d’aquí darrere s’hi va filmar una de les escenes de El Padrino. Un glop de bellesa rossola mentre dinen en un balcó del restaurant, penjat al buit.

Esclat de llums de Nadal a Taormina. L’ha perdut, ha anat a aparcar i no torna. Es veu que ell també l’ha mig perduda. En sortir de la petita església, el veu allà davant, recolzat en una paret de l’altre costat del carrer. En travessar-lo, una simfonia d’afectes ressegueixen el seu cos. Quin antic ressò deuen haver tocat? Continuen com si res, ni tan sols parlen. Nocturn esplèndid a la histórica plaça del IX d’Abril.

El que fins fa poc ha estat un parlar callat, una vegada al cotxe agafa els contorns d’una història familiar siciliana. S’atura a sota de la plaça del Duomo de Catània. M’has descol.locat, una frase sense pensar, que la sobta en el mateix moment de dir-la. Poc temps després, s’adonarà que no era una frase qualsevol, no ho era. Just en arribar a l’habitació, salta un missatge al mòbil, demà al matí a les nou seré a sota de l’hotel. L’endemà passat també hi serà. Què canvia a cadascun dels dos un encontre així? Només sap que es el punt zero d’una relació, i que les relacions venen determinades per l’inconscient de cadascú. No sap si ell ho sabrà mai que fou un meravellós i desballestat esglaó en aquel moment de la seva vida.

El mar es al fons de la terrassa, i a tocar hi ha un esquerp biaix de muntanyes que no havia vist mai. Un primer assaig del món, pensa. Resta agraïda a l’enigmàtic senyor de l’elegant hotel (un dels tres en què ha estat) per haver-li canviat l’habitació. Són les dotze: les campanes esbargeixen arreu l’Ave de Lourdes, mentre el petit creuer, l’únic que hi ha, comença a moure’s. ¿Es l’estació del tren de Naxos allò que es veu al final de tot?

La porta Messina, l’església de Sta. Catalina, petita i agraïda malgrat la riquesa dels seus fonaments, i un home mig perdut, igual que ella, a l’altre costat del carrer. Els records son ara, mesos després, un present dolç, un passat
sense el qual ella no seria aquí. Com explicar el moviment subjectiu que l’empeny?

La muntanya s’esmuny entre els carrers fins arribar a la històrica plaça IX d’abril. Li agrada que les esglésies estiguin obertes tot el dia i que la gent entri i surti constantment. Es fixa en una noieta rossa i bonica que agafa aigua beneita i es persigna. Li agrada l’acollidor nucli del Duomo. El retaule de la Verge i l’infant, entrant a mà esquerra -es el més bonic de l’església li diuen uns treballadors en passar pel costat seu- li recorda la Madonna de la Ciambretta (s. XIII), una còpia mosaic de la qual apareix en una petita volta del carrer Umberto I. Hi ha algun tret pictòric que les lligui? Després consultarà algunes dades.

A Castelmola, més amunt de Taormina, els objectes eròtics del popular cafè Turrissis seuen al costat de la gent. Asseguda en una taula del balcó, guaita la cruïlla dels carrers de sota, oberta al temps i a la vida. La vida dans tous ses états es per a ella la plaça de Lladó. I també la plaça-vida que descriu Ramon Llull en la seva novel.la Blanquerna. Al Duomo hi fan obres, i a les runes del Castell no s’hi entreté gaire.

Es matí a l’antic teatre grec. La sensació d’estar sospesa entre la terra i el cel li arriba només d’entrar-hi. Des del capdamunt del cercle d’esglaons, veu que el sol s’entafora per les columnes del temple per il.luminar el mar, estirat als peus d’un Etna blanc de neu. Al capvespre, el sol llisca suau cap al volcà fins que s’asseu a la seva falda: poc després desapareix darrere seu. Que recordi, es la imatge més bella que hagi vist mai.

D’on surt eI viacrucis? Ve de la porta Catània, diu la gent, però finalment apareix del cantó de la porta Messina. Quan s’acosta el Sant Crist, tot s’enfosqueix, no només el dia, botigues, hotels i restaurants apaguen els llums. Ja des de l’hotel (el segon), i enmig de la foscor, veu la processó de dones que clou la litúrgia, dones amb túniques negres tapades del tot i amb un fanalet a les mans.

Realitat i ficció es precipiten en la pantalla del televisor. Si fa un moment l’Etna era blanc, ara es negre i blanc, aparellats per la mà de Deu i la de Mimmo Jodice, el fotògraf napolità tan estimat pels italians. Una testa de deu grec i la rebel.lia envellutada dels mots emergeixen amb força del programa Arte. Troba un munt de fotografies al mòbil, però només dues li desperten la dimensió poètica, més que no pas la conceptual: el volcà negre en un mar blanc i la cadira blanca, sola davant del mar. La forta impressió de la segona li du una imatge nova, el naixement de l’ésser humà en aquesta terra.

La gent segueix anant a la seva. A la manera de fer siciliana, alegre, espontània, solidària (excepte a l’estació d’autobusos). En passar de nou davant la farmàcia on havia entrat el dia abans, una mà la saluda a través del vidre, la dona surt a fora, ¿està contenta del color del pinta ungles? Per cert, ahir vaig veure que li havia caigut el mocador, volia sortir a collir-l’hi però un senyor ja ho havia fet…

Es una botiga preciosa, d’espècies de colors diversos, amb potets i a granel, i petits daus per provar. El noi que la du es diu Andrea i parla castellà. Sí, he estudiat literatura castellana…. ¿Recordes algun autor o autora? ¡Niebla, de Miguel de Unamuno! respon també sense pensar. D’un portal en surt una noia amb uns papers a la mà. Es diu Franccesca, té 25 anys i es geòmetra… Li ho explica, topògrafa i agrimensora, aquí es un pas previ per acabar arquitectura. Ara se’n va a un poble del voltant a apamar unes propietats. ¿Diumenge a les cinc de la tarda?

Es pot entendre Sicília sense Franco Batiatto? A la inversa tampoc. Sicilià, nascut a Milo, no gaire lluny de Taormina. Entre Nadal i Pasqua, el va redescobrir. Es va passar dies escoltant cançons, concerts, entrevistes i també un somni. ¿Com es Sicília? pregunta la Noia americana al seu company sicilià en una sèrie de Netflix, no en parles mai. Sicília es un enigma. No sap com explicar l’italià de Batiatto, es la llengua de l’esperit. Poc a poc,
escoltant-lo, el va començar a entendre, a ell i a l’illa, la seva orografia històrica, artística, humana. Pocs autors com ell han transmès al món el valor que encarna Sicília, i l’enigma de l’ésser humà.

On vols anar? A Milo, si no et fa res. Que petit es el poble i que desert en aquesta hora, només les muntanyes semblen a tocar. Sense dir res, ell s’acosta a la barana de l’esplèndid Belvedere, i se les mira del cantó de l’esquerra. Què deu pensar? Fixa’t, diu, tot girant-se. Al mig de la plaça hi ha les figures de dos homes i un piano: Franco Batiatto de peu i Lucho Dalla assegut tocant… No crec que la facin la casa-museu, els explica un home, l’ajuntament i els hereus no s’han posat d’acord… ¿Tenia hereus Battiato?

E ti vengo a cercare. Aquesta cançó es el que ha estat i es la Sicília per a ella. Arran de la mort del cantant, els mots escrits a les xarxes l’ajuden a captar millor la seva essència, amor profà i espiritual alhora, amor de parella, de l’altre, de la mare, de l’Altre perdut des de sempre… Li ve un títol, L’amor i els tres registres.