“Si vols canviar el món, comença per canviar el paper de water”. Ho va fer de seguida perquè just en aquell moment no n’hi havia de paper.

Amb la seva amiga francesa preferien el pati d’entrada al bar restaurant, no pas el jardí del darrere, ple de música i esvalotament. La filla dels amos, tan jove i bonica, ja les coneixia. Si no hi havia taula, s’asseien mig repenjades en el primer esglaó d’una escala que duia no se sabia on. En tenien prou amb una clara per ficar-se en les rialles i converses de la gent.

Era un vespre d’agost i pel carrer no hi havia ningú, gairebé tot estava tancat. En l’únic restaurant obert els van dir que no. I si demanem ajuda a la gent que se sent darrere la finestra?

Ningu no va respondre. Quin poble tan estrany, i bonic alhora. Ella l’havia triat pel nom del pintor, tot i que a diferència de la família, Toulouse-Lautrec havia nascut a Albi, no gaire lluny d’allà.

Voltes i més voltes, fins arribar mig perdudes als afores del poble. I va ser en aquests afores que entreveieren la llum vermella d’una pizzeria. Ja hem tancat digué l’home. De fet, se’ls veia exhausts. No, no tenim pa, ni per un sandvitx. Res de res? feu ella amb un bri de veu… Hi ha moments en què la vida cap sencera en uns segons, com si tot depengués de quatre mots, us faré una pizza. Seure en una taula davant l’escampada nit i entre la gent que quedava a la terrassa, el recorda com un moment únic. Una estona després baixaven per entremig del bosc cap a la casa d’hostes. A cada pas, la llum de la lot del mòbil feia sortir ombres de dins els esbarzers… per moments s’estiraven com per voler-les abraçar.

No era turístic Lautrec, hom diria que es tancava cap endins, gelosa de les seves festes i botigues de color blau. Al migdia, els carrers i les places vessaven de joia, cadascú amb el seu bol de sopa d’all rosa, un dels tresors del poble. Feia calor però no hi feia res, elles passejaven i a voltes, com que no hi havia lloc a les taules, s’asseien a terra amb el bol a la falda.

On va tot aquesta riuada de gent quan ja mig fosqueja? Baixaven fins a tocar de la plaça, des d’on la música s’escampava enfilant-se per damunt dels caps. Estirats com gats damunt les petites parets que en algun tram feien de barana, homes, dones i nens menjaven fent tintines amb el plat típic de la contrada a les mans.

S’hi havien fet elles. a la vida del poble. Es deixaven anar al ritme ondulant dels arbres i camps de bellesa tímida que jeia als seus peus. Tan aviat eren a dalt com a baix, un petit oasi enmig de tot. Una comoditat lliure i generosa alhora feia que s’hi trobessin bé a la casa. com en família.

Era tan bonica la tarda, que per moments esdevenia eterna. A sota el porxo, tot esperant que l’amiga s’acabés de dutxar, ella mirava aquells arbres gegants, amatents i quiets que tant les havia impactat el dia d’arribar. Al fons jeia la silueta fosca i elegant de la muntanya negra, negra com un abric d’astracant en una festa de cap d’any. La ràdio dormitava damunt la taula de fusta, al costat del paquet de tabaco. L’engegà una mica d’esma, just en el moment en què el locutor deia atemptat a les Rambles de Barcelona.

El cos, incrèdul, no sabia què fer ni què dir. Una camioneta blanca, cruel, inhumana. acabava de llançar-se contra la gent al bell mig de la ciutat. Aquesta vegada sí. Sovint, les coses més bèsties d’aquest món són com forats negres que xuclen la llum, deixant-nos a mercè de l’absurd. Al voltant seu, la gent que en aquell moment entrava i sortia de la casa, fins i tot la seva amiga, també en formaren part d’aquell fora sentit.

Un any després, faltava un dia per l’aniversari, li arribà la notícia que entre les víctimes de l’ensorrament del pont de l’autopista de Gènova hi havia la filla del bar-restaurant de Lautrec.