Paraules dites, escoltades, silencioses que van molt més enllà de la comunicació, indestriables de la història íntima, sempre singular.

Amb el temps, la literatura i la psicoanàlisi esdevingueren inseparables per a ella. Amb una diferencia clara, la clínica de la paraula en psicoanàlisi obre la via a l’inconscient, una orientació lògica enmig del desgavell d’emocions i malestars diversos que viu una persona al llarg de la seva vida. Una clínica que fa possible, no sempre, canviar les relacions amb les satisfaccions pulsionals que un troba en el malestar propi.

Aquest llibre neix d’aquests dos camps. Un intent d’explicar històries de la vida d’una dona, de diverses dones, passada pel garbell dels inabastables avatars de la paraula. Bocins de la seva singularitat.

En el trajecte de la vida d’una persona, apareixen i reapareixen paraules que afecten el cos, difícils de compartir. Al capdavall són poques. Fetes de brins d’abans del llenguatge articulat, brins que han deixat pòsit, marques de satisfacció que quedaren incrustades en el cos. Inextingibles.

Però pel cim de tot, a la Caterina la captiva un tema: l’afany obstinat de tirar endavant que brolla inesgotable en el cor de les protagonistes, malgrat els esglais que sovint porta la vida. És aquest interès que li apareix cada vegada que sobtadament la veig llegir allà, al cap de taula, de cara al finestral i a tocar de la butaca on resta asseguda bona part del dia. Veient l’escena, m’adono de la importància dels llibres en la pervivència de l’ànima humana: un llibre desperta el desig i eixample les neurones, evitant l’embossament dels canals emocionals.