Veu la imatge de Blai Bonet a la primera pàgina d’un full doblegat damunt uns altres. Per què ha guardat aquestes pàgines escrites arran de la seva mort? Només sap que formen part d’aquells fulls que una vegada i altra ha anat salvant del contenidor.

Se’n va al llit, un llit amb llençols blancs amb sanefa rosa i coixins blau cel. Mentre llegeix es va fent a la seva figura personalíssima d’home i poeta mallorquí. De cop, una frase li pertorba els sentiments, “Va morir a la cala” diu el final d’un dels articles. La cala? Un pressentiment se’n va corrents al títol: nascut a Santanyí. I llavors tot es fa clar, ha de tornar al text, aquell text que va escriure un dia, i que sempre ha considerat l’expressió d’uns moments de canvi real, moments que li feren sentir únic el paisatge del port de cala Figuera.

Ella seguia els carrers i places de Ciutat de Mallorca anant darrere les paraules. Sense saber on anava, en va anar trobant alguna de les que més estimava. Tanmateix, va ser poc després d’arribar al port que va trobar-ne unes altres, les seves, rastres de melodia antiga esdevinguts intèrprets d’un present que temps ha assajava.

Veus que ara se n’hi tornen, aquesta vegada amb Blai Bonet als llavis, prou n’hi veig d’espígols que floreixen