A punt de travessar les vies de l’autobús, darrere la torre de Montparnasse. Anava cap al final del bulevard, un bulevard que l’havia enamorat feia anys, i en el qual s’havia
enamorat lieralment un dia sortint del metro mentre pujaba les escales mecàniques…
Just en el moment en què s’esquitllava cap a l’altre costat de les vies va enviar el missatge. Perquè no era un dia qualsevol, tot i que des de feia temps n’havia agafat l’aire.
No hi tenia gaire traça a fer anar els mòbils, però li va semblar que feia poc n’havia rebut un des de molt lluny, com equivocat. Però no ho era d'equivocat. Una veu no
gaire continguda deia, “només em faltaves tu”, una frase que la deixà descol.locada, en un moment en què el dia era seu i la tranquil.litat també: present i passat es mesclaven
amb força enmig d’aquell benestar de sol i de flors.
Tot d’una, aquell petit carril esdevingué un pont de silenci, llarg i profund, talment com una mena d’abisme que s’obria entre ells.
Aniria a la joieria antiga que feia cantonada amb Saint Michel i preguntaria el preu d’aquell anell rectangular, de color verd, preciós, que havia vist el dia abans.
“És una sort caminar per París en determinats moments de la vida”, i aquell n’era un. Feia temps que havia llegit aquesta frase de J. Cortázar recordant la seva estada a la ciutat. Devia haver fet contacte amb algun mot inconscient que no havia pogut atrapar. Ara, en reaparèixer, va agafar-ne el clic.
De tornada a l’hotel es va perdre.
No responses yet